Està força bé...

[Li]

EL CONTE DEL DIUMENGE

Obra pública, amor privat

JOAN BARRIL

Arribo tard. Probablement sempre a la meva vida he arribat tard. I, ara, aturat entre l'asfalt i el cel, entre cotxes i més cotxes, sota la pluja tant de temps esperada de la tardor. Impedint-me el pas hi ha el senyor Nissan que al seu torn es veu immobilitzat pel senyor Megane i per la senyora Mercedes A. Els embussos en dia de pluja són més densos i asfixiants. No hi ha soroll ambiental, només la música. M'imagino a què es dediquen els meus veïns d'embús. El senyor Citroën de la meva esquerra pot ser un professor d'universitat al qual estan a punt de suprimir la carrera i deixar-lo amb tota la seva saviesa en l'atur virtual. Miro pel retrovisor i veig la senyora Kia cantant una cançó aflamencada. De tant en tant, Kia s'arrenca a fer palmes i arrufa l'entrecella com si en la soledat del seu cotxe acabat d'estrenar li fes mal alguna cosa.
Busco a la guantera un disc que m'assereni. Arribo tard, però la fi del món sempre es pot esperar. Un disc antic: Ornella Vanoni, Vinicius de Moraes i Toquinho. Suau música brasilera cantada en italià per gent adulta, diplomàtica i responsable. En deu minuts hem recorregut cent metres. Veig al fons de la tarda i de la pluja una llum taronja. Molt a prop de la meva
carrosseria s'hi ha instal.lat el morro petit i curiós d'un Smart. És a un pam de tocar-me i de la petita col.lisió. Ara només faltaria una ratllada al meu cotxe, per cert metal.litzat, que encara és pitjor.
L'Smart continua avançant centímetres. Se sent la protesta d'una coral de botzines. Ni una mà cabria en l'espai entre el seu cotxe i el meu. Em fixo en el conductor. Més ben dit, conductora. Toco el clàxon perquè sigui conscient de la rascada imminent. Ella només mira cap al futur. És guapa. ¿Com no ho ha de ser? La seva cara i la seva silueta intuïda em recorden la dona amb qui vam teixir una llarga història de nou anys. Unes claus, un silenci, una abraçada, el món era nostre fora del món. Es fregava el nas de dreta a esquerra quan se sentia inquieta. Ens vam deixar de veure de la mateixa manera que les cordes s'esfilagarsen, sense dolor i sense pes, amb amor i amb distància. Ella se'n va anar amb un enginyer de camins, un home sens dubte bondadós i pacient. L'Smart està a punt de tocar carrosseria. Un prolongat cop de botzina. Ella es desperta i es frega el nas de dreta a esquerra. Em veu, la veig. Som nosaltres.
Abaixo el vidre de la porta, i ella, el seu. La pluja s'introdueix als cotxes i ens mulla el front. "Hola, ¿com estàs?" "Ja ho veus, vaig tirant, ja t'ho pots imaginar, la feina i totes aquestes coses. ¿Com et va?" Els vehicles del darrere toquen el clàxon i ens obliguen a avançar. M'ha preguntat com em va. ¿Què li dic? ¿Realment em va tan bé per mentir? Des que no estic amb ella les coses m'han anat cada vegada més malament. ¿L'hi diré? Una mica d'orgull, home. No diré res que demostri debilitat, només faltaria. Aigua passada.
L'Smart arriba una altra vegada al meu costat: "Doncs molt bé, ¿saps? Em va molt bé. Crec que he arribat al meu equilibri". Quina idiotesa: ¿A qui li importa l'equilibri ara? A l'atzar se li ha de donar sempre alguna cosa perquè algun dia ens compensi i ens torni l'aposta. L'atzar me l'ha col.locat a pocs centímetres del meu cotxe. Val més dir-li que estaria molt bé prendre una copa junts. "I a tu, ¿com et va?". I ella diu a crits, entre la pluja que pica amb força el sostre del seu cotxe i del meu, que viu amb l'enginyer de camins de sempre i que s'està plantejant tenir fills: "És allò d'ara o mai. Se m'està passant l'arròs". Callem i ens mirem als ulls. Els cotxes del darrere tornen a protestar. Fem un somriure. Està més maca que mai. He sentit una absurda gelosia de l'enginyer de camins amb qui compartirà fills i nits. Novament l'embús: "Jo no estic amb ningú. En realitat, potser no podria estar amb ningú més". Això he dit. M'importa molt poc si s'ho creu o no. Ella calla. Diria que calla massa. La mà li sorgeix de l'Smart, travessa la pluja i busca la meva mà. Ja som a l'origen de l'embús. Sonen les botzines dels cotxes que ens seguien. "Et trucaré". "Val més que no". Un obrer l'ha deixat passar pel carril de direcció única i immediatamant m'ha plantificat l'stop al vidre. Se'n va entre la pluja i m'ha semblat veure sota el casc groc del director d'obres el somriure malèvol d'un enginyer de camins.